Sentirte atada, quedarte muda, dejar de ver.
No encontrarle sabor a nada.
Que todo huela mal.
O peor. No oler nada.
No notar contacto alguno con tu piel.
Sentir dolor y asco.
Sangrar sin darte cuenta.
Saber que existes pero no te ven.
Ser un ser inerte.
Dejar de ser lo que soy.
Dejar de soñar lo que hoy.
Olvidar que existo.
Perder. Perderme. Perderte.
Dejar de vivir. Morir.
Querer con toda mi alma solo una cosa,
que todo lo dicho sea bueno,
positivo, lo deseado, con mi alma,
la que me queda,
querer solo una cosa.
Desaparecer.
Oportuno
Hay un sol a mi lado
aunque esté el suelo mojado.
Un rímel se ha corrido de tanto reír.
Un zapato derecho muerto de hambre
y un secador para pies.
Hay un mar lleno de rizos.
Un tour para la siesta.
Una mecha rubia que se esconde.
Unos ojos que me besan.
Hay una librería llena de gente.
Una voz que me acaricia el oído.
Un vino verde que no es verde.
Casas como lavabos.
Hay un faro que no se ve
porque es una mano.
Hay sábanas blancas de colores.
Hay espejos que reflejan
y espejos que son ventanas.
Después de ti
La resiliencia aparece
desde que tu no estás y mi vista oscurece.
Entre entrañas guardo un tesoro
que jamás nadie verá.
Es un señuelo de lo que siento,
una esperanza rota a quemarropa.
Y aún sin verte te siento
como un golpe de aire fresco
que me empapa la cara de recuerdos.
Y aún así una fuerza de dentro aparece
como un huracán, me retuerce los huesos,
y algo en mi nace.
Una luz
de nuevo
aparece.
Balança
No suportem la pau.
Per això busquem l’error;
el propi, l’aliè.
El pensem, el creem.
Sabent-nos desmereixedors de tanta bondat,
en fugim, ens afoguem
en la brutícia interna;
la pròpia, l’aliena.
I en un instant desordenem l’entorn,
l’existència;
la pròpia, l’aliena.
Donem sentit al raonament inicial:
Som desmereixedors de tanta bondat.
Els actes no menteixen
i ens reafirmem:
Ens sentim vius entre el caos;
el propi, l’aliè.
I paradòjicament
estem en paus.
Cap als núvols
M’aferro als troncs dels arbres
perquè sé que tenen arrels.
Em penjo de les seves branques
per sentir-me una mica lliure
i gaudeixo de la sensació uns instants,
com si tingués de nou cinc anys,
i no vull baixar d’aquest gronxador mai
que em permet fantasejar amb el vol alt
i el tacte dels núvols a les mans
m’agradaria tocar-los,
estirar-me-hi,
menjar-me’ls.
M’aferro però caic.
Les mans es cansen,
rellisco i caic.
M’aferro però tot s’acaba acabant.
I m’assec a la gespa i la toco i l’arrenco ,
i la lligo i l’arrenco i la lligo,
i caic i m’ajec i em revolco,
i m’estiro i miro a dalt,
al cel, i veig els núvols
i ara són més lluny,
però veig els núvols
i les formes que formen
i em faig una pelicula al cap
i torno a la realitat
i ja nomes veig núvols
i tanco els ulls i la llum del sol
implora el color vermell per tot arreu
i una calma s’estén aquí.
D’aquí no puc caure.
Mirada de Morfeo
A mar abierto
Amar a dentro.
Amar abierto
A mar adentro.
Paraules perdudes / Harvest
La majoria de coses que escric,
no les escric, s’en van.
Com el globus que es desfà de la mà
i alça el vol amunt, amunt, lluny, lluny.
I jo córro darrere les paraules.
Sembla per moments que les atrapo,
però no arribo a tocar-les,
son més ràpides,
i jo em canso de perseguir-les.
I s’emborronen lentament davant dels meus ulls
i una a una van desapareixent
fins que les oblido.
I elles segueixen volant.
Pot ser que alguna hagi estat feroçment caçada
per una ment astuta i més ràpida que la meva.
Segur que n’hi ha que no s’han deixat veure mai,
que s’amaguen allà
on no les podem percebre.
(Silenci)
Col•laboració amb Sergi Barahona.
El seu tresor
Sol i en silenci va recordar melancòlic
i va intentar esbrinar el significat,
la definició d’aquella sensació.
De l’embranzida que li agafava el cor
cada vegada que la memòria
caminava d’esquena.
El seu tresor era la guitarra
i unes cordes vocals mal cuidades;
i no necessitava més,
doncs tenia els instruments
necessaris per respondre’s.
Va tancar els ulls,
va destapar el boli
I es va posar a escriure una cançó.
R 11
Tengo un murmuro en el tímpano
que no entiendo.
Es como una voz,
pero no es una voz.
Se parece más al sonido del viento fuerte.
Al estruendo ferroviario que advierte
que estoy más cerca de ti.
Mis na-nas
Cada vez que siento fuerte
escribo.
De ésto me di cuenta
Cuando aún era joven
por dentro
y mis manos bailaban
encima de las teclas
con las cuerdas del piano.
De ésto me di cuenta
al escribir una canción.
Lo confieso:
era una canción de mierda.
Pero eso que salía de mi hacia mi,
esa sensación de sudar toda la mugre,
de un vacío abismalmente lleno.
Esa sensación de renovación.
Hacerlo me despertó
las cosquillas en las manos,
y en la boca na na nas.