Cap als núvols

M’aferro als troncs dels arbres
perquè sé que tenen arrels.
Em penjo de les seves branques
per sentir-me una mica lliure
i gaudeixo de la sensació uns instants,
com si tingués de nou cinc anys,
i no vull baixar d’aquest gronxador mai
que em permet fantasejar amb el vol alt
i el tacte dels núvols a les mans
m’agradaria tocar-los,
estirar-me-hi,
menjar-me’ls.

M’aferro però caic.
Les mans es cansen,
rellisco i caic.
M’aferro però tot s’acaba acabant.
I m’assec a la gespa i la toco i l’arrenco ,
i la lligo  i l’arrenco i la lligo,
i caic i m’ajec i em revolco,
i m’estiro i miro a dalt,
al cel, i veig els núvols
i ara són més lluny,
però veig els núvols
i les formes que formen
i em faig una pelicula al cap
i torno a la realitat
i ja nomes veig núvols
i tanco els ulls i la llum del sol
implora el color vermell per tot arreu
i una calma s’estén aquí.

D’aquí no puc caure.