A quants déus has maleit?
Malferida de pena…
El la menor em sosté
sense sostens.
Uns sens sense fruit,
uns sons del dimoni.

Resseguint la línia blanca
dia si, dia també.
Torturadora serenata
caminant sense un per què.

Silueta quieta i muda
es diu d’allò que no convé,
que quan s’acosta la penúria
fugis corris i mai més.

I ara què?

Què sóc? On vaig?
Què vull? Què em mou?
Quan caic, d’on surt
l’esperit de força invicte?

Com es diu? Com es fa
la cançó que mai s’acaba?
Dia si, dia també
l’esperança se m’esgota.

I ara què? On pararé?
No tornaré? On fugiré?
Sense suspirs de pau que envoltin
un estiu, un hivern,
sense mantres ni propòsits.

I ara què?

Sovint vens a mi com un miratge
enmig de la nit però jo no t’escric.
Maleït mal vici de no organitzar-me.
Tu creus en mi? Què m’has vist?
Jo segueixo l’instint com un felí.
Tinc un foc que em crema a dins.
No estic queixant-me, l’incendi ha de seguir.
Paraules, paràboles i un fil sense fi
Que s’enreda i es nua fins a lligar-se.
No vaig triar la condició que m’és donada
I no sé en quin moment he caigut en el parany.
Una bèstia m’esperava amagada rere l’espina dorçal
per empènye’m al forat del «no ho faràs perquè no vals».

No suportem la pau.
Per això busquem l’error;
el propi, l’aliè.
El pensem, el creem.
Sabent-nos desmereixedors de tanta bondat,
en fugim, ens afoguem
en la brutícia interna;
la pròpia, l’aliena.
I en un instant desordenem l’entorn,
l’existència;
la pròpia, l’aliena.
Donem sentit al raonament inicial:
Som desmereixedors de tanta bondat.
Els actes no menteixen
i ens reafirmem:
Ens sentim vius entre el caos;
el propi, l’aliè.
I paradòjicament
estem en paus.

Sol i en silenci va recordar melancòlic
i va intentar esbrinar el significat,
la definició d’aquella sensació.
De l’embranzida que li agafava el cor
cada vegada que la memòria
caminava d’esquena.

El seu tresor era la guitarra
i unes cordes vocals mal cuidades;
i no necessitava més,
doncs tenia els instruments
necessaris per respondre’s.

Va tancar els ulls,
va destapar el boli
I es va posar a escriure una cançó.

Com m’haig d’ubicar
si sóc un país
ple de moviments separatistes,
d’independències frustrades.

On m’haig de trobar
si l’estat d’alarma
no em deixa
sortir a buscarme.

Si totes i cadascuna
de les catàstrofes
han esborrat les petjades
dels trossets de terra
pels que he tingut la sort
o la desgràcia de caminar.

Si cada paret
que he tocat
s’ha esfondrat.

Si les bombes
m’han robat la memòria
i els records s’han construït
gràcies a la por i a la violència.

Com m’haig d’ubicar
si no hi ha mapa que em nombri,
si no hi ha frontera que m’expliqui.

Com m’haig de mirar
si de les vegades que m’he immolat
s’ha creat un buit al meu voltant,
si m’allunyo de la pau
i sóc zona d’alt risc allà on vagi.

Com se suposa que m’haig de trobar
si només em sento viva a la trinxera.

Estic sola i em sento sola.
Em sento sola perquè estic sola.
Em sento sola perquè m’atrapa la rutina
i la por de qui no seré mai.
Estic sola perquè em sento sola
i vull estar sola amb mi.
Vull estimar-me i mimar-me.
Però em sento sola quan no estic sola
perquè ningú dóna suport a allò que dic,
allò que m’agrada, que faig i que faré.
Em sento sola perquè ningú sap com estic.
Ningú ho pregunta.

Em sento sola perquè tots sou egoistes
i estic sola perquè jo també.

Per si les mosques em tanques,
no fos cas que marxi
i et deixi sol amb tu.

Per si de cas
m’amenaces,
em crides,
m’insultes.

Em pegues per si les mosques,
no se m’acudeixi abandonar-te
i et quedis sol amb tu.

Mentre parles d’amor,
per si de cas em forces,
no sigui cas que deixi d’estimar-te.

Per si de cas em mates,
i a la fi et quedes sol amb tu.