No suportem la pau.
Per això busquem l’error;
el propi, l’aliè.
El pensem, el creem.
Sabent-nos desmereixedors de tanta bondat,
en fugim, ens afoguem
en la brutícia interna;
la pròpia, l’aliena.
I en un instant desordenem l’entorn,
l’existència;
la pròpia, l’aliena.
Donem sentit al raonament inicial:
Som desmereixedors de tanta bondat.
Els actes no menteixen
i ens reafirmem:
Ens sentim vius entre el caos;
el propi, l’aliè.
I paradòjicament
estem en paus.
Avui t’he vist
Avui t’he vist en tots els ulls que m’han mirat.
I no eren teus els ulls.
He sentit l’escalfor en somriures
i la complicitat en les celles alçades.
M’han mirat de reüll i m’han agafat la mà.
I no era teva la mà.
Avui t’he vist en tots els dits que m’han tocat.
L’empatia en un gest simple,
i una abraçada amable.
Avui m’han trucat i t’he escoltat.
I no era teva la veu.
I no era teva.
I és estrany.
Perquè avui t’he trobat en cada cantonada
i encara que ja estàs lluny,
avui he vist que m’estimaves.
Banda sonora
Le pones banda sonora a mi vida.
Yo, que en silencio siempre viví,
ahora bailo a tu son
sin perdón ni agonía.
No te cansarás de mis ojos
ni yo de mirarte
erguido ante el miedo
sin error, sin cobardía.
Las cuerdas en tus dedos
me recuerdan lo que soy,
vibrando en sintonía
tu voz y mi energía.
Tiempo no hay que guardarte
en álbumes ni estanterías.
Tiempo hay que gastarte
entre la piel a flor de miel.
Imparable corre la luz
cada vez que voy a verte.
Nada callará la risa
si voy al cielo de tu mano.
Cap als núvols
M’aferro als troncs dels arbres
perquè sé que tenen arrels.
Em penjo de les seves branques
per sentir-me una mica lliure
i gaudeixo de la sensació uns instants,
com si tingués de nou cinc anys,
i no vull baixar d’aquest gronxador mai
que em permet fantasejar amb el vol alt
i el tacte dels núvols a les mans
m’agradaria tocar-los,
estirar-me-hi,
menjar-me’ls.
M’aferro però caic.
Les mans es cansen,
rellisco i caic.
M’aferro però tot s’acaba acabant.
I m’assec a la gespa i la toco i l’arrenco ,
i la lligo i l’arrenco i la lligo,
i caic i m’ajec i em revolco,
i m’estiro i miro a dalt,
al cel, i veig els núvols
i ara són més lluny,
però veig els núvols
i les formes que formen
i em faig una pelicula al cap
i torno a la realitat
i ja nomes veig núvols
i tanco els ulls i la llum del sol
implora el color vermell per tot arreu
i una calma s’estén aquí.
D’aquí no puc caure.
Mirada de Morfeo
A mar abierto
Amar a dentro.
Amar abierto
A mar adentro.
Paraules perdudes / Harvest
La majoria de coses que escric,
no les escric, s’en van.
Com el globus que es desfà de la mà
i alça el vol amunt, amunt, lluny, lluny.
I jo córro darrere les paraules.
Sembla per moments que les atrapo,
però no arribo a tocar-les,
son més ràpides,
i jo em canso de perseguir-les.
I s’emborronen lentament davant dels meus ulls
i una a una van desapareixent
fins que les oblido.
I elles segueixen volant.
Pot ser que alguna hagi estat feroçment caçada
per una ment astuta i més ràpida que la meva.
Segur que n’hi ha que no s’han deixat veure mai,
que s’amaguen allà
on no les podem percebre.
(Silenci)
Col•laboració amb Sergi Barahona.
El seu tresor
Sol i en silenci va recordar melancòlic
i va intentar esbrinar el significat,
la definició d’aquella sensació.
De l’embranzida que li agafava el cor
cada vegada que la memòria
caminava d’esquena.
El seu tresor era la guitarra
i unes cordes vocals mal cuidades;
i no necessitava més,
doncs tenia els instruments
necessaris per respondre’s.
Va tancar els ulls,
va destapar el boli
I es va posar a escriure una cançó.
R 11
Tengo un murmuro en el tímpano
que no entiendo.
Es como una voz,
pero no es una voz.
Se parece más al sonido del viento fuerte.
Al estruendo ferroviario que advierte
que estoy más cerca de ti.
Mis na-nas
Cada vez que siento fuerte
escribo.
De ésto me di cuenta
Cuando aún era joven
por dentro
y mis manos bailaban
encima de las teclas
con las cuerdas del piano.
De ésto me di cuenta
al escribir una canción.
Lo confieso:
era una canción de mierda.
Pero eso que salía de mi hacia mi,
esa sensación de sudar toda la mugre,
de un vacío abismalmente lleno.
Esa sensación de renovación.
Hacerlo me despertó
las cosquillas en las manos,
y en la boca na na nas.
Solemnement perdudes
Com m’haig d’ubicar
si sóc un país
ple de moviments separatistes,
d’independències frustrades.
On m’haig de trobar
si l’estat d’alarma
no em deixa
sortir a buscarme.
Si totes i cadascuna
de les catàstrofes
han esborrat les petjades
dels trossets de terra
pels que he tingut la sort
o la desgràcia de caminar.
Si cada paret
que he tocat
s’ha esfondrat.
Si les bombes
m’han robat la memòria
i els records s’han construït
gràcies a la por i a la violència.
Com m’haig d’ubicar
si no hi ha mapa que em nombri,
si no hi ha frontera que m’expliqui.
Com m’haig de mirar
si de les vegades que m’he immolat
s’ha creat un buit al meu voltant,
si m’allunyo de la pau
i sóc zona d’alt risc allà on vagi.
Com se suposa que m’haig de trobar
si només em sento viva a la trinxera.
Cap Cot 